Publicat en mai 16, 2014 | 0 comentaris

En aturar-nos davant d’una obra de Laura Roca, ho hem de fer pausadament, sense presses, i deixar que la vista sigui la porta del nostre cor, que aquest es vagi obrint a mesura que anem descobrint sensacions que, de ben segur, es convertiran en emocions. Els subtils matisos dels lleugers canvis de tonalitats, amb l’empremta de les tènues textures, ens porten a la lectura poètica dels grafismes del gest de la mà, una relació entre el cos i l’intel·lecte. Les formes abstractes que contemplem són l’esdevenir de les onades, de la vida, del temps que envolta la nostra trajectòria, com el corrent de les aigües d’un riu que s’endu més enllà les fulles, les pedres, les alegries, les penes; des de dins de les seves aigües no es percep la força del moviment, tot flueix junt en un gran embolcall, és des de fora que veiem córrer el temps. Laura Roca està a la riba del nostre riu, i atura per nosaltres aquells moments que  ens mostren, a través de les sensacions, els sentiments que han donat raó d’ ésser a la nostra sensibilitat. Obre doncs els finestrons i deixa’t recrear amb l’emoció, dóna-li l’existència a l’obra, que ella t’omplirà de vida.

Pere Bruix i Riera
Professor i crític d’art

Text escrit per Pere Bruix, amb motiu de l’exposició “Miratges”, a l’auditori municipal de Montcada i Reixac (Gener-Febrer 2006).

Ver el catálogo:

Cartel de l’exposició:

Exposición Miratges en Montcada