Publicat en mai 17, 2014 | 0 comentaris

L’assignació d’un títol és un moment rellevant del procés de creació de cadascuna de les obres de Laura Roca. Així que, si en el títol de l’exposició i en una desena de les obres que s’hi mostren, hi figura la paraula ombra, n’hem de deduir que, sens dubte, la presència de l’ombra és un component essencial en el treball recent de l’artista i alhora una clau d’interpretació retrospectiva del conjunt de la seva dilatada trajectòria. No és un tema intranscendent, si tenim en compte la importància fonamental de l’ombra en la història de l’art, on té un paper protagonista tant en la reflexió platònica sobre la imatge com en els mites sobre l’origen de la pintura i les arts plàstiques, narrats per Plini.

La tècnica fotogràfica va aportar una altra manera de fixar l’ombra, efímera i evanescent, que, segons el mite, va estar en l’origen de la pintura. Tanmateix, ja Proust va establir un lligam entre el registre fotogràfic i el matisat esforç d’Elstir, imaginari pintor impressionista, per captar les subtils variacions paisatgístiques de llums i ombres. Al llarg d’aquests últims anys de fascinació per l’ombra, Laura Roca no ha evitat la fotografia però tampoc no ha oblidat mai la seva vocació pictòrica sustentada en un coneixement sòlid de les tècniques del gravat que moltes vegades afloren en les seves obres.

Les fotografies d’ombres de Laura Roca ens fan veure que el seu interès no rau en l’ombra projectada i l’objecte que n’és la causa, sinó en la textura de la superfície que acull l’ombra, en la manera en què l’ombra s’integra en el seu relleu. Aquestes fotografies es presenten com un mosaic de fotogrames no consecutius d’una pel·lícula imaginària (“Mapa d’ombres”), fan de model per a una composició de dibuixos que configuren una “Terra de signes”, o serveixen de base per a una manipulació posterior amb grattage i pintura (en la sèrie “Ombra il·lustrada”).

En aquest últim procediment retrobem el tret distintiu del treball més profund i intens de l’artista, en què l’ombra remet, segons expressió de Marguerite Duras, a l’”ombra interna”, a l’ombra com a entitat negativa relacionable amb l’absència, l’oblit, el desconegut. A les zones d’ombra incrustades en la biografia, que troben en els estrats geològics una metàfora inscrita en la geografia. El treball per capes successives que se superposen i posteriorment es modelen amb diferents tècniques dóna com a resultat obres subtilment volumètriques, amb ombres pròpies que conviuen amb zones lluminoses, obres que ens conviden a mirar en profunditat i sol·liciten de part de l’espectador un exercici perceptiu i introspectiu que aporta llum al seu propi món interior.

Ramon Espelt
Professor i escriptor

Text escrit per Ramon Espelt, amb motiu de l’exposició Jocs d’ombra, a la galeria ART 7 (Manresa, juny 2011).

Díptic de la exposició:

Una de les sales: